El blog que va i ve

(o la història d’un blog amb vida pròpia)

La febre del blog t’entra dintre del cos sense donar-te temps ni a prendre un cafè. És una malaltia contagiosa que et fa estar pensant en què pots comunicar, amb certa relevància, a un lector anònim, voyeur i àvid d’històries, la qual cosa et converteix en una mena d’exhibicionista decent.

Però el blog va i ve, perquè mai saps massa bé quan et vendran les ganes d’escriure, mai saps massa bé quan arribarà la història que et fa ganes contar. I aquella incontinència literària es converteix en deixadesa, i t’oblides temporalment del blog, i dels seus visitants.

Però sempre arriba un dia en el qual te n’adones de que aquell projecte que te va il·lusionar un dia està aturat. I com quan arriba setembre, i decideixes apuntar-te a classes d’italià, o com quan, amb l’any nou, et proposes fer més esport, et tornen les ganes de recuperar el blog desatès.

Intentaré ser més regular.